En Joan es va quedar mirant la petita gota
d'aigua amb aparença de noia que li parlava des de sobre el nas, forçant la
mirada miop, fins que va acostar-li el dit, llavors la Iris va adoptar la seva
forma natural, va lliscar nas avall i s'hi posà al damunt.
-Petitó- Va continuar la iris reconvertida
de nou en musa. -Encara no m'has contestat a cap pregunta! De fet el teu nom no
m'interessa, ja que et penso dir petitó i el perquè de la mirada ja me l'has
respost, però diguem ara mateix si em trobes mona. És molt important per mi...-
Al dir aquestes paraules una tímida espurna vermella es va encendre fugaçment
de l'interior del cos bavós, gairebé transparent, de la Iris.
-Ets la goteta d'aigua més bonica del món!-
Va complaure en Joan. Al sentir-lo la Iris va alçar els braços i una cortina
d'aigua va baixar del cel amarant en Joan que va deixar que aquesta li
recorregués tot el cos. - I encara diria més, ets la més bonica i també la més
petita goteta d'aigua que he vist mai!- Va etzibar-li amb un to amigablement
burleta. Aquest intent de mofa no va agradar gens a la Iris i se li va encendre
el cos amb la mateixa espurna vermella que uns moments abans, encara que
aquesta vegada era talment com una criatura que esta a punt de fer una
marranada.
-Dons vas molt errat petitó, tu si que ets
diminut! mira què sé fer jo...
La Iris va desaparèixer lliscant entre el
cos humit d'en Joan, va anar pel terra moll fins un bassal d'aigua que s'havia
format i en va absorbir tota l'aigua mentre totes les gotes que tocaven el
terra es dirigien cap al bassal i en Joan va poder veure com al seu davant la
petita goteta s'anava tornant gegant. Quant la Iris va créixer més amunt que el
sentinella, el gran roure centenari, li va treure la llengua sorneguerament i
es va desfer en mil i una gotetes. Llavors es transformà en un gran os, blavós,
i per arrodonir l'espectacle va omplir tota l'esplanada de davant l'ermita amb
un remat d'unicorns galopant sense moure's de lloc. Finalment la Iris va tornar
a adoptar l'aparença humana però per si quedava algun dubte de la seva
superioritat es va mantenir quatre dits per sobre de la mida d'en Joan.
-Hehehe, oi que has quedat parat petitó? I
ara diguem, què hi fas aquí, perdut en aquest racó de món? -.
- Si que ets ben especial, si, doncs bé, fa
molt de temps que busco el meu lloc, he viatjat per tot el món per veure on em
portava el destí i ves per on, ara em trobo aquí, a pocs quilometres de casa on
mai m'havia pensat que acabaria. En aquet indret m'hi trobo a gust, entre
arbres, animals i les meves amigues, les nimfes, tot i que mai se sap els
camins que encara em falten per recórrer, el meu destí encara no esta escrit...
-Interessant petitó. Jo també he viatjat
molt com ja et deus imaginar i he après, després de molts anys, que els camins
no et serveixen per trobar un destí sinó per una altre cosa més important. Els
camins serveixen per veure l'essència d'aquest món, les diferents cultures que
l'habiten o l'enriquiment personal, o vist d'una altre manera, els camins
serveixen per viure. Si tens ànsies de veure món no és per trobar el teu destí,
sinó perquè tens un interès molt viu a aprendre, no estancar-te. De debò creus
que si te'n anessis a viure en un paradís asiàtic, on no et faltes de res, no
te'n acabaries cansant al cap d'un temps? I que les teves ganes de viatjar i
recórrer nous camins s'acabarien? Jo no ho crec i tu mateix m'has donat la raó
al dir-me que, finalment, després de moltes aventures ara et trobes com un
Robinson Crusoe, aquí, al lloc on mai t'havies cregut que acabaries. Joan, viu
dins la teva bombolla de felicitat i rebenta-la quan et vingui de gust, perquè
ja has après que no és boig qui a casa torna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada