dimarts, 8 de novembre del 2016

Tres somnis



    La nit va decidir visitar l'ermita just quan en Joan s'abraçava a la Iris i els llargs cabells d'ella van recórrer tot el cos humit d'ell, creant un niu d'aigua que no mullava, fins que s'adormí agafat a un cos capritxos, voluble sota la pluja fina.

    La Iris observava el cos d'en Joan amb una curiositat llunyana que de ben segur era mútua. Llavors, amb molta cura, introduí dos fins cabells, un per cada orella, per observar els somnis d'aquell ésser humà i al instant aquests es projectaren en el cos líquid de la nimfa de la pluja.

    Una roina fina queia lentament al voltant de l'esplanada de l'ermita, en la foscor de la nit, però en Joan i la Iris brillaven gràcies a uns pensaments inconscients. De sobte, la parella d'esquirols que vivien amb el sentinella es van apropar per veure l'enigmàtica pel·lícula, també van venir uns quants cabirols, la guilla tafanera i mitja dotzena de ratpenats, que es van penjar de cap per avall del roure centenari amb els ulls ben oberts.

     En el primer somni en Joan es trobava estirat a l'hamaca de la casa del llac, sota el salze que la brisa feia ballar lentament, fins que sentí un crit que venia de dins de la casa i el feu alçar de cop. Intentava córrer amb desesperació per tal d'arribar-hi però no aconseguia moure's de lloc. Veia com les cames es movien ràpidament, amb una energia extenuant, però la casa no només no s'acostava, sinó que s'allunyava cada vegada més i més i una terrible aflicció es reflectí en el seu rostre, fins que el crit es va ofegar i en Joan veié com l'ànima del seu pare s'acomiadava d'ell, volant cel amunt.
    Tots els animalons van deixar anar un sospir, tristos al observar la melangia d'en Joan per aquells temps...

    En el segon somni en Joan anava amb bicicleta, era gairebé un nadó i amb prou feines arribava als pedals, però no era ni de bon tros una excusa per no fer el boig sobre dues rodes. Baixava per marges drets i creuava bassals d'aigua tot aixecant les cames, es deixava de mans mentre pedalava fins que la bicicleta començava a tremolar i llavors s'agafava amb força al volant i aixecava la roda del davant. Finalment en Joan arribà al principi d'una llarga i empinada pendent i sense pensar-s'ho es posà a pedalar, cada vegada amb més força i a més velocitat i al final de la baixada, de cop, en sorgí una rampa i en Joan va sortir disparat fins al cel. Ara en Joan volava, anava amb un uniforme blau i una capa, però no era gaire polit aquell vol, semblava més aviat una garça que feia una volada amunt i dues avall, a més el cap li penjava d'una manera ridícula.

    Totes les bèsties que es miraven el somni reflectit en el cos de la Iris començaren a fer sorolls estranys, com estranys són els sorolls que fan les bestioles al riure. Aleshores la Iris va veure que el cap d'en Joan li penjava i també es posa a riure mentre li recollia, amb delicadesa, el cap fins a dins el niu.

    El tercer somni no va existir, la Iris va decidir que ja n'hi havia prou de tafanejar dins d'aquella ment innocent i va creure convenient tornar-li el favor, o més ben dit, la petita excedència que s'havia pres. Li mostrà tots els secrets que la Mare Natura oculta a l'home, en quan a l'aigua es refereix, i en Joan es transformà en una gota d'aigua. Es submergí fins a les profunditats de l'oceà, entre calamars gegants i grans balenes grises, fins que una força desconeguda l'absorbí fins al cel, dins una gran tempesta entre llamps, trons i blocs de gel grans com cotxes que es remolinaven entorn seu, llavors la força de la gravetat el precipità des de més amunt del què mai es podia imaginar que existís. En Joan veia com la terra, que primer era com un cigró, s'anava acostant cap a ell a una velocitat de vertigen. En Joan volia pujar de nou o frenar però això li era del tot impossible, i la terra venia cap a ell, cada cop més ràpid, cada cop més gran fins que explotà sobre una gran roca, sota una cascada, convertint-se en mil i una gotetes d'aigua i un raig de sol el travessà convertint-lo en una diminuta part de l'arc de Sant Martí:

    Ara vermell

    Ara taronja

    Ara groc

    Ara verd

    Ara blau

    Ara indi

    Ara violat

    Llavors es despertà...




dijous, 6 d’octubre del 2016

Destins creuats



    En Joan es va quedar mirant la petita gota d'aigua amb aparença de noia que li parlava des de sobre el nas, forçant la mirada miop, fins que va acostar-li el dit, llavors la Iris va adoptar la seva forma natural, va lliscar nas avall i s'hi posà al damunt. 

    -Petitó- Va continuar la iris reconvertida de nou en musa. -Encara no m'has contestat a cap pregunta! De fet el teu nom no m'interessa, ja que et penso dir petitó i el perquè de la mirada ja me l'has respost, però diguem ara mateix si em trobes mona. És molt important per mi...- Al dir aquestes paraules una tímida espurna vermella es va encendre fugaçment de l'interior del cos bavós, gairebé transparent, de la Iris.

    -Ets la goteta d'aigua més bonica del món!- Va complaure en Joan. Al sentir-lo la Iris va alçar els braços i una cortina d'aigua va baixar del cel amarant en Joan que va deixar que aquesta li recorregués tot el cos. - I encara diria més, ets la més bonica i també la més petita goteta d'aigua que he vist mai!- Va etzibar-li amb un to amigablement burleta. Aquest intent de mofa no va agradar gens a la Iris i se li va encendre el cos amb la mateixa espurna vermella que uns moments abans, encara que aquesta vegada era talment com una criatura que esta a punt de fer una marranada.

    -Dons vas molt errat petitó, tu si que ets diminut! mira què sé fer jo...

    La Iris va desaparèixer lliscant entre el cos humit d'en Joan, va anar pel terra moll fins un bassal d'aigua que s'havia format i en va absorbir tota l'aigua mentre totes les gotes que tocaven el terra es dirigien cap al bassal i en Joan va poder veure com al seu davant la petita goteta s'anava tornant gegant. Quant la Iris va créixer més amunt que el sentinella, el gran roure centenari, li va treure la llengua sorneguerament i es va desfer en mil i una gotetes. Llavors es transformà en un gran os, blavós, i per arrodonir l'espectacle va omplir tota l'esplanada de davant l'ermita amb un remat d'unicorns galopant sense moure's de lloc. Finalment la Iris va tornar a adoptar l'aparença humana però per si quedava algun dubte de la seva superioritat es va mantenir quatre dits per sobre de la mida d'en Joan.

   -Hehehe, oi que has quedat parat petitó? I ara diguem, què hi fas aquí, perdut en aquest racó de món? -.

    - Si que ets ben especial, si, doncs bé, fa molt de temps que busco el meu lloc, he viatjat per tot el món per veure on em portava el destí i ves per on, ara em trobo aquí, a pocs quilometres de casa on mai m'havia pensat que acabaria. En aquet indret m'hi trobo a gust, entre arbres, animals i les meves amigues, les nimfes, tot i que mai se sap els camins que encara em falten per recórrer, el meu destí encara no esta escrit...


    -Interessant petitó. Jo també he viatjat molt com ja et deus imaginar i he après, després de molts anys, que els camins no et serveixen per trobar un destí sinó per una altre cosa més important. Els camins serveixen per veure l'essència d'aquest món, les diferents cultures que l'habiten o l'enriquiment personal, o vist d'una altre manera, els camins serveixen per viure. Si tens ànsies de veure món no és per trobar el teu destí, sinó perquè tens un interès molt viu a aprendre, no estancar-te. De debò creus que si te'n anessis a viure en un paradís asiàtic, on no et faltes de res, no te'n acabaries cansant al cap d'un temps? I que les teves ganes de viatjar i recórrer nous camins s'acabarien? Jo no ho crec i tu mateix m'has donat la raó al dir-me que, finalment, després de moltes aventures ara et trobes com un Robinson Crusoe, aquí, al lloc on mai t'havies cregut que acabaries. Joan, viu dins la teva bombolla de felicitat i rebenta-la quan et vingui de gust, perquè ja has après que no és boig qui a casa torna...

dimarts, 27 de setembre del 2016

La Iris




    La Iris era inestable. Cada any recorria el món una dotzena de vegades. Viatjava per terra, mar i aire, inexhauriblement, i és que la Iris quan volia era voluble, estava feta pel desig de veure, palpar i moure's entre els elements.  

    Un dia, quant tenia la mateixa edat que la terra, la Iris estava explorant una galera als peus dels Annapurna, un gegant de pedra al cor dels Himàlaia, al Nepal, i mirava com un grapat d'escaladors ben equipats es preparaven per pujar al cim de vuit mil metres, ella se'n reia dels seus vestits d'astronauta, ja que la petita Iris sempre viatjava curta d'equipatge.

    Quan el sol ja s'havia alçat fins al migdia i es repensava, mandrós, de tornar a baixar, la Iris va veure com al final de la gelera hi havia un tobogan de gel molt temptador i no es va poder aguantar les ganes de baixar-hi, però al veure que al final hi havia un munt de pedres amb la cara esmolada s'ho va rumiar, va intentar recular, però va lliscar... 

    Setmanes més tard, la petita Iris va caure sense voler sobre una petita barca que descendia el Ganges, el gran riu sagrat de la Índia. Dins de la barca hi havia sis monjos hindús, tots amb túnica taronja, una llarga barba i un trident ben afilat. Va quedar tant sorpresa del que va veure que es va quedar immòbil, repenjada sobre la fusta que aguantava els rems.

    En aquella època els monsons feien créixer el riu almenys un metre al dia, i aquest es tornava esvarat i juganer, se sentia orgullós de baixar amb tanta força i fer tremolar les barques que navegaven en ell. I dins de la barca que més tremolava hi havia la Iris, que li agradava l'emoció i se'n reia dels monjos barbuts que de tanta aigua que queia semblaven grans ossos peluts, als quals només se'n veia l'esquelet. Fins que de tant tremolar la petita Iris va lliscar.

    Mesos després, i al final d'una llarga travessa, va arribar al Senegal. Estava enfilada a la branca més alta del baobab més alt de tota la sabana, i per sota d'ella hi pasturaven feliços elefants amb grans ullals de marfil ben esmolats, búfals amb les banyes de punta i rinoceronts amb el corn senyalant el sol.

    Tantes coses afilades neguitejaven a la Iris de mala manera i no veia com podia baixar de l'arbre plantat del revés. Per uns moments recordà com fa deu mil anys un déu de nom impronunciable va arrencar un grapat de baobabs i els va plantar de cap per avall, donant-los aquesta aparença còmica però majestuosa.

    Cap al migdia, quan el sol feia suar fins i tot els curiosos arbres, la Iris inevitablement va relliscar, baixà per l'escorça grisa i fina a tota velocitat i veia el gran corn d'un rinoceront just a sota d'ella. La Iris volia frenar però li era impossible, cada vegada agafava més velocitat fins que a l'últim moment va quedar penjada d'una fulla. S'agafava amb totes les seves forces però notava com el seu propi cul l'empenyia cada cop mes avall, més al fil de la fulla i amb el rinoceront esperant a sota d'ella. Per mala sort no va aguantar gaire, el cul semblava créixer per moments i l'empenyia avall avall i ella volia anar amunt amunt fins que, exhausta, va tancar els ulls i es va deixar anar.

    Mentre estava caient un raig de sol la va il·luminar amb tota la seva potencia, i la petita Iris va notar com es tornava voluble, sentia com es desfeia per dins i com desapareixia sense tocar de peus a terra o més ben dit, sense tocar de cul a la banya.  

    Quan es va despertar estava a set mil metres d'alçada, acompanyada de núvols que feien brillar el cel amb llamps i posant música amb trons. La petita Iris estava caient del cel i després de travessar la filera de cúmuls va veure amb pànic com a sota d'aquets hi havia un gran bosc verd. Descendia amb força, mentre el vent la feia anar d'un canto a l'altre, sense que pogués veure amb claredat on aniria a caure. Tenia pànic a les alçades i li havia tocat el primer premi. Els llamps i trons feien gresca just a sobre d'ella, si mirava amunt ho veia tot negre, si mirava avall ho veia tot verd i va optar per tancar els ulls.

    Splis,

    splas.

    Cau una goteta sobre el nas.

    Un Joan estava estirat a l'esplanada de les ortigues, mirava la tempesta com es preparava per descarregar i de sobte una goteta li va caure al damunt del nas, en Joan se la va mirar posant els ulls com un miop i va veure com aquesta es va aixecar i li va dir:


    -Hola soc la Iris! Oi que soc mona? Com et dius tu? I perquè em mires així?- I en Joan va canviar la seva mirada miop per una de sorpresa i va pensar: "Ai déu, qui seràs tu?"

dijous, 22 de setembre del 2016

la nimfa del blanc i negre.




    Després de passar un dia verd-aderament excepcional, aquella matinada en Joan percebia la vida en blanc i negre. Per sort, al haver descobert que qui el dominava en aquell indret abandonat i decadent eren les seves pròpies emocions va optat perquè aquestes fluïssin, deixant-se portar per descobrir el què realment li volien dir.

    Va creuar tot el camp d'ortigues, que al ser bicolors no van gosar picolar-lo, i va fer cap fins a l'ermita on feia estona que sentia uns cants, també en blanc i negre. Al arribar-hi va veure la mateixa nimfa de cabells negres que havia conegut temps enrere.

    -Hola tristesa meva, diguem, què t'atrau cap aquesta ermita abandonada? O és que per ventura no t'alegres que sigui aquí?

    -Hola...- Va contestar la nimfa defugint la seva mirada amb la d'en Joan.-T'has fixat com lentament es va desfent tota la màgia d'aquest lloc? Tota la vida, la pau i l'harmonia que havien conviscut, aquí, amb la Mare natura, ha desaparegut. I ara, amb  cada tempesta, amb cada alenada de vent, amb cada dia de sol ressec s'està desfent, a bocinets, l'últim rastre del què era una comunió perfecte entre l'home i la natura...

    -Mirat així, tristesa, tens tota la raó del món.- En Joan va asseure's al seu costat, parant atenció a les seves paraules.

    - Joan, Tots dos sabem el què hi passa fora d'aquí, fins i tot el general Pit-roig, que ha passat de matinada, m'ha expressat el seu malestar, i per això he decidit de posar-ho tot en blanc i negre avui. M'ha fet veure que els homes i les dones d'aquest món estem perdent els valors, com aquesta ermita les parets, bocí a bocí i és que no tenim solució...

    -Bé, ara també tens raó, però més discutible. El problema d'aquest homes i dones que anomenes és senzillament que estan hipnotitzats. Hipnotitzats per algú molt dolent, algú que compte amb molt de poder per no deixar veure el bosc, i tapa, de la manera més crua, la realitat de tot el què ens pot fer sentir lliures i respectar totes les coses boniques que ens envolten. Cada vegada hi ha més interessos en fer que l'home no sigui res més que un cos sense ànima, al qual es pugui manipular i encadenar-lo a una vida trista i monòtona. L'última vegada que vaig anar a la ciutat vaig poder veure, amb molta pena i sense ànim d'ofendre, una nimfa com tu al darrera de molta gent que estava o se sentia sola.

    -I què hi podem fer Joan?-

    -Per l'altre gent? no res, però si que podem fer-nos el nostre món millor i arrossegar la gent cap aquest indret lliure d'hipnosis!!-

    -Dóna'm la mà Joan.

    En Joan va agafar la petita mà de la nimfa, tenia la pell suau com la d'un nadó, però forta com la d'un vell llenyataire. Al mateix instant la nimfa aclucà els ulls i en Joan veié com una onada de colors s'estenia pels voltants. L'ermita, l'era i el bosc retrocediren al pas del temps fins que els grans roures centenaris d'avui eren només petits arbrets al costat d'altres roures gegants. Va veure la gran plantació d'avellaners amb els ermitans fent la recol·lecta, el camí de lloses era tant net que les pedres brillaven sota la llum del sol. Al costat de l'era hi havia unes quantes cabres menjant-se uns esbarzers diminuts, al fons, els arbres fruiters, on encara hi penjava alguna poma que no havia madurat i es veia un bosc net, sà que invitava a les llargues passejades sota la lluna.

    Al mirar dins l'ermita, de sobte, la llum es tornà ocre, i va veure a través de la porta mig oberta, els habitants traginant olles, alguns espolsaven mantes a les finestres, d'altres feien un mos al menjador amb la taula plena de vols amb fruita, un immens pa de pagès tallat per la meitat i tot d'engrunes sobre la taula, també hi havia la fusta d'embotits i el porró mig buit. Aquelles imatges de pau i serenor van endolcir el cor d'en Joan i aleshores tota la onada de color que rodejava la finca es va contraure i va tornar la realitat en blanc i negre.

    -Déu meu tristesa,- Va continuar en Joan, que encara mirava embadalit l'ermita en ruïnes.-quina melangia que m'ha agafat al veure aquesta vida tan sincera. Però no et preocupis més, penso restaurar aquest indret i, en la mesura que pugui, fer reviure el passat en aquest present. Així tothom que passi per aquí i vegi aquest món entre arbres centenaris sabrà, ni que sigui per un dia o tant sols per un instant, que les coses es poden fer d'una altre manera.

    -Tot això és molt bonic Joan, però tant tu com jo sabem...

    -No siguis així tristesa,- Va interrompre en Joan que ja s'imaginava l'ermita restaurada- Saps que ets molt maca? m'agradaria que per uns moments deixessis aquest dol permanent i t'alegressis. M'he adonat que no em mires mai als ulls...hem de mirar de canviar aquest estat d'ànim, sí m'ajudessis a refer aquest indret tant feréstec...Potser aleshores...


    -Jo no em puc alegrar mai, Joan, sé que sí ho fes desapareixeria al instant i deixaria pas a altres emocions, em fondria en el blanc i negre per deixar pas als colors i mai més ens veuriem, mai més tornaríem a parlar i llavors, en algun lloc, la meva tristesa es faria infinita...

divendres, 16 de setembre del 2016

La Benvinguda


    

    La petita nimfa es passejava per al damunt de les ortigues que havien guanyat alçada amb el pas del temps i en Joan havia de contenir l'alè per tal de no ortigar-se, tot i que no sempre funcionava, era un bon mètode per esquivar els mal esperits que vivien dins aquelles plantes mal compreses. Quan en Joan trobava un clap net per agafar aire es mirava aquell esser fantàstic que no parava de cantar, brillant en verd, i intentava recordar on l'havia vista, estava del tot convençut que ja havien parlat abans però no hi acabava de caure.

    Els cants semblaven comunicar-se amb el bosc, que romania en silenci i només l'acompanyaven alguns grills que tocaven el violí. Les branques dels arbres li obrien pas, marcant un camí que de seguida es tapava i en Joan s'havia d'esmerar per tal de no perdre-la de vista fins que van arribar en una petita esplanada on la lluna i reflectia la seva claror, difuminant el blanc amb el verd.

    En Joan es quedà palplantat just on començava l'esplanada i mirà amb tendra curiositat com la nimfa donava voltes al voltant d'un bell roure centenari, llavors el tronc i les branques s'erigiren mostrant tot el seu esplendor, era evident que, enamoradís,  havia estat esperant tot el dia la visita de la nimfa, i ara, agafava alè mostrant cada escletxa del seu tronc robust, d'escorça abrupta, i els llargs branquillons d'aparença tètrica s'inflaren com els músculs d'un atleta.

    Del bell mig d'aquell sentinella gegant en van sortir una parella d'esquirols que corregueren descargolant el tronc, fins a quedar-se palplantats a sota d'aquest i a uns metres d'en Joan. La parella parlava entre ells ràpidament i es miraven en Joan confosos, mentre en Joan es mirava la parella, també confós. Aleshores la nimfa va descendir de la copa del roure i va xiuxiuejar una cosa als esquirols, que rigueren tot observant en Joan i en aquell instant un cabirol vell, amb uns corns ben definits, va sortir del seu costat i va anar directament fins on era la nimfa, va estirar el coll i aquesta li va fer un peto al seu morro arrodonit i tou.

   Els esquirols, el cabirol, el roure i la nimfa, tot aquell conjunt era del tot oníric i en Joan esperava el moment de despertar-se però en comptes d'això va aparèixer tot d'una una guineu, que es van fer unes ganyotes amb els esquirols, un teixó, que es tirà un pet com un aglà per saludar i un duc, el gran mussol dels boscos, que girà el cap tres-cents seixanta graus quatre vegades sense apartar la mirada d'en Joan.

    Tots els animalons del bosc s'arrauliren al costat de la nimfa mentre ella apaivagava la seva claror, era la senyal que començava la reunió, que avui tenia un visitant nou. Finalment la nimfa es va adreçar a en Joan i el va invitar a asseure's amb ells. En Joan, sense tocar de peus a terra de l'emoció, es va apropar i es va asseure al mig de la rotllana que havien fet, sense dir ni mot, sense saber què ni com s'havia d'adreçar als companys inesperats.

    La nimfa començà una dansa, movent-se a pocs centímetres del terra i tots els animalons se la miraven amb tendresa, llavors s'acostà a en Joan i li digué:

    -No em recordes? soc la teva tranquil·litat.- Al sentir aquestes paraules en Joan deixà anar un sospir, recordant el dia que es van trobar prop de casa seva i un somriure de benaurança se li va dibuixar als llavis al mateix temps que notà com els ulls se li aclucaven. Va entrar en un estat de somni, no sentia les cames, ni els braços, ni cap part del seu cos, estava flotant en una dolçor verda i blanca. Veia com els animalons s'havien posat a jugar entre ells fins que notà com la suau cua de la guineu l'acaronava per sota el coll i com els esquirols li descordaven les sabates. El teixó, lentament, li va mossegar els pantalons i els hi va estirar i el cabirol li va treure la brusa amb les banyes sense tocar-li ni un bri de pell. En Joan no va moure ni un dit, estava com hipnotitzat per les paraules, els cants i el ball de la nimfa i abatut es va deixar caure enrere per tal d'estirar-se.

    En aquell moment les branques més fortes del roure es van creuar per la seva esquena i amb la suavitat d'un llençol el va ajaure per tal d'alçar-lo fins al capdamunt de la copa mentre el mussol se li posava a la panxa fent rodolar el cap i clavant-li la mirada. L'últim que va recordar en Joan d'aquella nit màgica fou com la nimfa li xiuxiuejava: -Benvingut...- A cau d'orella.

    La matinada següent es va despertar vestit sota el sentinella. No es volia aixecar, estava tant pletòric per la nit passada que romangué adormit fins que el general pit roig se li posà sobre el pit. Al incorporar-se es va adonar que ho veia tot en blanc i negre i sentí, de lluny, uns cants melangiosos...




dijous, 8 de setembre del 2016

El camí del bosc



    Si per un instant s'hagués imaginat aquella descoberta hauria netejat el camí del bosc molt abans, però segurament el destí li havia reservat aquest present per aquell precís moment...

    Ja començava a fosquejar quan en Joan va arribar a l'ermita abandonada i els últims rajos de sol il·luminaven la façana d'aquell edifici d'aparença decadent. Uns quants roures joves i una multitud d'avellaners vells s'havien apoderat de l'era, mentre que els grans roures centenaris, imponents com sentinelles, delimitaven l'esplanada que donava pas a un bosc dens, salvatge, d'un confús verd fosc, impenetrable a la vista humana.

    En Joan deixà les eines al terra i, encuriosit, va rodejar l'antiga ermita. Tot i l'aparença ruïnosa, amb les finestres trencades, portes desencaixades, l'eura que sortia de la xemeneia com fum verd que es deixa caure buscant una paret per enlairar-se de nou, l'estructura i la teulada s'aguantaven impertèrrites al pas dels segles. Enganxada a l'ermita hi havia una gran estança, on hi vivien els ermitans i antics recol·lectors devots del sant.

    Després de fer un tomb pels voltants en Joan es va estirar damunt la rocalla de davant la porta d'entrada i tot el cansament acumulat del llarg dia de feinejar amb el podall i la falç el va abatre de cop. Mirava com la brisa fresca de finals d'estiu movia silenciosament les fulles dels arbres, sota un cel blau com el fons de l'oceà,"miro el cel i veig el mar" va pensar sense saber el perquè. Es va estar abstret observant aquelles fulles de roure, fines i ondulades, una bona estona fins que de sobte d'algun lloc molt proper va sentir com un dèbil cant de noia acompanyava el silenci amb unes notes de veu.

    Va tardar en reaccionar, la veu era tant dolça que fàcilment s'hi hauria adormit escoltant-la, però al final es va convèncer que no era del tot normal sentir algú per aquelles contrades, i molt menys al mateix dia que havia netejat el camí d'accés. Va rodolar pel damunt la rocalla tot mandrejant, fent el mínim esforç per tal d'aixecar-se i en silenci es va dirigir fins al lloc d'on venien els cants. Sentia la misteriosa veu just a la cantonada de la casa però al arribar-hi i veure que no hi havia ningú, aquesta se sentia al següent xamfrà fins que al final donà la volta a la casa, sentint les notes melòdiques a pocs metres d'ell.

    Ja era gairebé de nit i el cansament se li havia esfumat com per art d'encanteri, el mateix encanteri que a aquelles hores posseïa l'ermita. Gràcies a la foscor de dins l'estança va poder veure una claror d'un color verd que brillava dins d'una habitació i el neguit va ser més fort que la prudència. Es va enfilar per una finestra i amb la cura d'un cirurgià va endinsar-se dins la vella estança dels ermitans. Semblava talment com si hi haguessin estat vivint fins el dia anterior, i un calfred va commoure en Joan, que per un instant es va plantejar què hi feia realment allà, però aquest instant va ser del tot fugaç.

    Sense fixar-se gaire en tot el què l'envoltava va dirigir-se a l'habitació il·luminada de verd i al acostar-se al portal agafà aire i va espiar, com un nen petit que espia als pares, i va veure una noia que irradiava aquell color, tan dolç com la seva veu. La noia, que tenia l'alçada d'una nimfa de bosc, al veure'l s'alçà volant i va sortir per una petita finestra al mateix temps que li digué:

    -Vine, Joan-

     En Joan ja coneixia molt bé aquella nimfa però per res del món s'hauria pensat trobar-la allà i va desfer els passos fets moments abans, va sortir per la mateixa finestra i va seguir la misteriosa noia que seguia cantant tranquil·lament il·luminant cada racó per on ella passava, era tot verd, era tot pau, era tot d'un estrany narcòtic...



El general Pit-roig



    -Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure,

    sol solet, vine’m a veure que tinc fred…

    En Joan Quatrerals cantava de matinada, perdut enmig del bosc, mentre netejava un antic camí que acabava en una ermita romànica, abandonada des de feia anys.

    Els esbarzers i les ortigues s’havien menjat el què en un temps enllà havia estat un sender transitat per pastors i deixebles. A banda i banda de l’oblidat camí hi havia avellaners centenaris d’antics recol·lectors de fusta i avellanes i que el pas del temps havia convertit en un indret màgic, perdut i ara en Joan volia recuperar-lo, perquè si, pel gaudi del caminant.

    Amb la falç a la mà esquerra anava esmicolant les dèbils tiges de les ortigues, mentre que amb el podai, una falç més petita i robusta, a la mà dreta, tallava arran del terra les fortes i espinades branques dels esbarzers, era una feina coordinada en l’art de l’enjardinament boscós i en Joan en gaudia, potser per això no es va adonar del timid cimages pitroigant d’un pit-roig que feia estona que se’l mirava, acompanyant-lo a cada metre que guanyava de camí.

    -Tic-Tic- feia el pit-roig.

    Crec-crec, feia en Joan.

    Fins que l’aclamat solet va treure el cap i va escalfar el front d’en Joan, llavors aquest es va girar per veure la feina feta i es va adonar de la presència del petit ocellet del pit vermell i cos de fusta.

    -Tic-tic- Li va dir mentre feia salts entre el brancam tallat.

    -Ei bonic, no t’havia vist! has de cantar més alt, que no se’t sent home.

    -I ara! no és pas la meva intenció distreure’t, i menys amb aquestes armes tant poderoses que tens i amb les quals tant hàbilment dibuixes camins perduts.

    -Ai company plomat, aquestes armes que tu dius no son més que joguines, si veiessis les que els homes han inventat, aquelles si que son armes de destrucció.

    -Conec molt bé les armes que anomenes jovencell, jo soc el general del boscos i encara que no n’he vist mai m’arriben cants que, tristos, m’expliquen el que passa per les terres baixes.

    -Dons si, sembla que la única fita dels homes al planeta sigui destruir-lo, i ens en estem sortint molt bé -. Va dir-li en Joan abaixant la vista, pensatiu.

    -Iep! no generalitzis noiet. És veritat que en el món dels homes hi ha molts interessos i que potser cada vegada n’hi ha més i menys nobles, però el que realment mou el món son els esforços de la gent que fa molta feina desinteressadament per arreglar-lo.

    -Potser si, però és com la formiga que ha de refer el niu després de la pluja…

    -És clar, però que potser no surt el sol cada dia i asseca el terra perquè aquesta pugui treballar millor? O és que per ventura no és lloable la feina de la monja missionera, que dona la seva vida pels pobres, tot i que el bisbe estigui gras?

    En Joan estava convençut que la humanitat no tenia remei, que com li havia dit a el general, la humanitat havia vingut al planeta per destruir-lo, per avarícia. Per interessos es destruïen boscos, es canviava el verd dels prats pel gris dels edificis.

    -Escolta això general: Hi ha llocs on es talen boscos centenaris, la gent d’allà és molt pobre i és fàcil de comprar-los per fer aquestes bestieses. Doncs bé, aquests antics boscos se’ls converteix en camps de cultiu i el producte s’envia a l’altre punta del món i la gent d’allà es queda sense bosc i sense menjar, perquè unes maquines gegants fan la feina de cent homes. Què et sembla? res te sentit, oi?

    El general va fer uns quants saltirons pel sotabosc, semblava no tenir presa per una resposta fins que de sobte es va posar sobre del genoll d’en Joan i li va dir:

    -Amic meu, no intentis lluitar contra maquines de ferro, ni contra piles de diners, perquè a la llarga, acabaràs utilitzant els seus mètodes i llavors jugaràs al seu joc. És millor que juguis al teu, fent petites coses que canviïn el teu món, si aportes un granet de felicitat a la teva vida cada dia, amb el temps, tindràs una muntanya de felicitat i veuràs com en aquesta, la teva muntanya, i creixen plantes, arbres i vindran ocells i animalons i no hi haurà cap màquina que la pugui destruir, ans al contrari, que la teva muntanya en crearà d’altres, d’altres formigues, d’altres monges que veuran la teva i en voldran una…

    -Quanta raó tens general, hi pensaré molt en això, m’has obert una finestra d’esperança, gràcies.

    -Tic-tic- Va dir-li el general tot acomiadant-se.

    -Per cert, amic meu, com és que ets general essent tant petitó? Ara m’has donat una bona lliçó i he vist que la teva saviesa no va lligada al teu aspecte, i que consti que mai he cregut en les aparences, però un general ha de fer la guerra, no? en quines batalles lluites?

    -Com ja t’he dit soc general dels boscos. La Mare natura no fa guerres com les enteneu els humans, t’imagines que fóssim tant soques? si féssim com vosaltres només quedarien un parell de races d’animals i això no té cap sentit, oi? si et fixes en les armes dels animals aquestes son els seus ullals, les seves urpes o el seu verí i això ens permet sobreviure només amb el què realment ens fa falta. Els animals que en maten d’altres no ho fan ni per desig ni per orgull ni els que mengen herba no ho fan mai del mateix prat. Jo soc general perquè soc la llei del bosc, dirigeixo papallones a pol·linitzar les flors dels prats, faig anar senglars a remoure la terra per rejovenir plantes, sóc pastor de cérvols perquè abonin el sotabosc…Tinc molta feina i potser costa d’entendre, però la guerra que faig jo és la guerra de l’harmonia i la convivència, quan a la Mare natura li falta quelcom per satisfer als altres jo hi envio exercits d’animalons a satisfer-la, i així ha estat des del principi dels dies, i així serà fins al final, que esperem sigui d’aquí a molt de temps amic meu, i ara me’n tinc que anar que fa falta adob a les planes altes…


    I el general pit-roig es va fondre enmig del bosc, en Joan va clavar la falç i el podall en el tronc d’un roure i es va estirar a escoltar les merles com xiulaven i un somriure de menyspreu se li va escapar en pensar com n’era d’impossible que la humanitat absorbís, ni que fos per un instant, l’essència de tot el que ens envolta.