-Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure,
sol solet, vine’m a veure que tinc fred…
En Joan Quatrerals cantava de matinada,
perdut enmig del bosc, mentre netejava un antic camí que acabava en una ermita
romànica, abandonada des de feia anys.
Els esbarzers i les ortigues s’havien menjat
el què en un temps enllà havia estat un sender transitat per pastors i
deixebles. A banda i banda de l’oblidat camí hi havia avellaners centenaris
d’antics recol·lectors de fusta i avellanes i que el pas del temps havia
convertit en un indret màgic, perdut i ara en Joan volia recuperar-lo, perquè
si, pel gaudi del caminant.
Amb la falç a la mà esquerra anava
esmicolant les dèbils tiges de les ortigues, mentre que amb el podai, una falç
més petita i robusta, a la mà dreta, tallava arran del terra les fortes i
espinades branques dels esbarzers, era una feina coordinada en l’art de
l’enjardinament boscós i en Joan en gaudia, potser per això no es va adonar del
timid cimages pitroigant d’un pit-roig que feia estona que se’l mirava,
acompanyant-lo a cada metre que guanyava de camí.
-Tic-Tic- feia el pit-roig.
Crec-crec, feia en Joan.
Fins que l’aclamat solet va treure el cap i va escalfar
el front d’en Joan, llavors aquest es va girar per veure la feina feta i es va
adonar de la presència del petit ocellet del pit vermell i cos de fusta.
-Tic-tic- Li va dir mentre feia salts entre
el brancam tallat.
-Ei bonic, no t’havia vist! has de cantar
més alt, que no se’t sent home.
-I ara! no és pas la meva intenció
distreure’t, i menys amb aquestes armes tant poderoses que tens i amb les quals
tant hàbilment dibuixes camins perduts.
-Ai company plomat, aquestes armes que tu
dius no son més que joguines, si veiessis les que els homes han inventat,
aquelles si que son armes de destrucció.
-Conec molt bé les armes que anomenes
jovencell, jo soc el general del boscos i encara que no n’he vist mai m’arriben
cants que, tristos, m’expliquen el que passa per les terres baixes.
-Dons si, sembla que la única fita dels
homes al planeta sigui destruir-lo, i ens en estem sortint molt bé -. Va dir-li
en Joan abaixant la vista, pensatiu.
-Iep! no generalitzis noiet. És veritat que
en el món dels homes hi ha molts interessos i que potser cada vegada n’hi ha
més i menys nobles, però el que realment mou el món son els esforços de la gent
que fa molta feina desinteressadament per arreglar-lo.
-Potser si, però és com la formiga que ha de
refer el niu després de la pluja…
-És clar, però que potser no surt el sol
cada dia i asseca el terra perquè aquesta pugui treballar millor? O és que per
ventura no és lloable la feina de la monja missionera, que dona la seva vida
pels pobres, tot i que el bisbe estigui gras?
En Joan estava convençut que la humanitat no
tenia remei, que com li havia dit a el general, la humanitat havia vingut al
planeta per destruir-lo, per avarícia. Per interessos es destruïen boscos, es
canviava el verd dels prats pel gris dels edificis.
-Escolta això general: Hi ha llocs on es
talen boscos centenaris, la gent d’allà és molt pobre i és fàcil de comprar-los
per fer aquestes bestieses. Doncs bé, aquests antics boscos se’ls converteix en
camps de cultiu i el producte s’envia a l’altre punta del món i la gent d’allà
es queda sense bosc i sense menjar, perquè unes maquines gegants fan la feina
de cent homes. Què et sembla? res te sentit, oi?
El general va fer uns quants saltirons pel
sotabosc, semblava no tenir presa per una resposta fins que de sobte es va
posar sobre del genoll d’en Joan i li va dir:
-Amic meu, no intentis lluitar contra
maquines de ferro, ni contra piles de diners, perquè a la llarga, acabaràs
utilitzant els seus mètodes i llavors jugaràs al seu joc. És millor que juguis
al teu, fent petites coses que canviïn el teu món, si aportes un granet de
felicitat a la teva vida cada dia, amb el temps, tindràs una muntanya de
felicitat i veuràs com en aquesta, la teva muntanya, i creixen plantes, arbres
i vindran ocells i animalons i no hi haurà cap màquina que la pugui destruir,
ans al contrari, que la teva muntanya en crearà d’altres, d’altres formigues,
d’altres monges que veuran la teva i en voldran una…
-Quanta raó tens general, hi pensaré molt en
això, m’has obert una finestra d’esperança, gràcies.
-Tic-tic- Va dir-li el general tot acomiadant-se.
-Per cert, amic meu, com és que ets general
essent tant petitó? Ara m’has donat una bona lliçó i he vist que la teva
saviesa no va lligada al teu aspecte, i que consti que mai he cregut en les
aparences, però un general ha de fer la guerra, no? en quines batalles lluites?
-Com ja t’he dit soc general dels boscos. La
Mare natura no fa guerres com les enteneu els humans, t’imagines que fóssim
tant soques? si féssim com vosaltres només quedarien un parell de races
d’animals i això no té cap sentit, oi? si et fixes en les armes dels animals
aquestes son els seus ullals, les seves urpes o el seu verí i això ens permet
sobreviure només amb el què realment ens fa falta. Els animals que en maten
d’altres no ho fan ni per desig ni per orgull ni els que mengen herba no ho fan
mai del mateix prat. Jo soc general perquè soc la llei del bosc, dirigeixo
papallones a pol·linitzar les flors dels prats, faig anar senglars a remoure la
terra per rejovenir plantes, sóc pastor de cérvols perquè abonin el sotabosc…Tinc
molta feina i potser costa d’entendre, però la guerra que faig jo és la guerra
de l’harmonia i la convivència, quan a la Mare natura li falta quelcom per
satisfer als altres jo hi envio exercits d’animalons a satisfer-la, i així ha
estat des del principi dels dies, i així serà fins al final, que esperem sigui
d’aquí a molt de temps amic meu, i ara me’n tinc que anar que fa falta adob a
les planes altes…
I el general pit-roig es va fondre enmig del
bosc, en Joan va clavar la falç i el podall en el tronc d’un roure i es va
estirar a escoltar les merles com xiulaven i un somriure de menyspreu se li va
escapar en pensar com n’era d’impossible que la humanitat absorbís, ni que fos
per un instant, l’essència de tot el que ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada