Qui ets tu? Soc la teva ira

    Aquella tarda de primavera en Joan Quatrerals caminava entre roures centenaris, encara sense fulles, on el sol s’hi barallava per esmunyir-se fins el camí. La brisa suau amb olor de renaixement s’emportava  els pensaments d’en Joan, que feia dies que es remolinaven en absurditats.

    Quan feia estona que l’acompanyava l’aigua del canal va veure en la llunyania una figura assentada sobre el pedrís, al acostar-s’hi va veure que era una noia jove amb una llarga melena negre, tot i no veure mai ningú per aquells indrets en Joan va passar de llarg, saludant-la tímidament. I és que alguna cosa neguitejava en Joan però, com sol passar, no tenia ni idea del que podia ser.

    Al cap d’una estona d’haver perdut de vista la noia es va adonar que al final del petristesadrís que resseguia el canal, sota els roures, hi havia una altre figura, al atansar-s’hi es va adonar que era la mateixa noia dels cabells negres que uns metres abans s’havia topat.

    -Hola noieta, qui ets tu?- va dir-li en Joan, que intuïa que aquell podria ser algun senyal.

    -Soc la teva tristesa.-

    -Mal nom per una noia amb una bellesa com la teva, però esta a l’alçada del què els teus ulls volen dir, i digue’m què hi fas per aquí?

    -T’espero a tu.- Va dir-li alçant la vista que semblava amagar-se dels tímids rajos de sol.

    -Dons fas bé d’esperar-te assentada bonica, ja que quan estic dèbil sempre t’acarono, et vull al meu costat i passo temporades llargues, però quan estic fort, et veig a venir i fujo caminant, sense presses, perquè sé que tornaràs.

    I sense dir res més en Joan va continuar el camí, va deixar enrere el canal i els roures i va creuar una esplanada d’herba verda que li arribava fins els genolls. La brisa havia agafat embranzida i despentinava l’herba. Al bell mig de la plana es va trobar una altra noia assentada, era igual que l’anterior però amb els cabells rojos.

    -Hola noieta, qui ets tu?

    -Soc la teva ira.- Va dir-li mirant-lo fixament als ulls.

    -Un nom molt escaient, de ben segur que ets tu qui fa tombar l’herba als teus peus. I digue’m què hi fas per aquí?

    -T’espero a tu.- I es va aixecar mentre un petit remolí de vent li feu voleiar la melena roja i tota l’herba de l’esplanada va quedar aplanada al terra.

    -Dons fas bé de fer bufar el vent perquè si m’entra un mosquit a l’ull potser em trobaràs, però t’he de dir que aquesta època n’hi ha ben pocs, a més m’agrada que el vent em despentini i s’emporti els pensaments innecessaris.

    I mentre l’herba tornava al seu lloc en Joan va continuar caminant. Va creuar l’esplanada i es va enfilar, entre grans pedres grises, fins el capdamunt d’un petit turó, també gris. Al cim es va trobar una tercera noia, era igual que les anteriors però amb la melena grisa.

    -Hola noieta, qui ets tu?

    -Soc la teva decepció.- Va dir-li amb una veu trencada, sense aixecar la mirada del terra.

    -Noieta, amb un nom així és normal que la melena se’t torni d’aquest color, no és que no sigui bonic, ans el contrari, però de ben segur que n’és la causa, i digue’m que hi fas per aquí?

    -T’espero a tu.- Va dir-li mentre llançava pedretes grises sobre altres pedretes grisedecepcios.

    -Dons deixaràs sense pedres la muntanya,- va etzibar-li en Joan- perquè si bé anys enrere passàvem junts dies sencers, des de fa temps que sé que la causa de la teva presència

sol ser la continuació d’algun desig incomplert. Sé del cert que els homes hem vingut a patir en aquest món i que les causes del patiment sovint van lligades al desig, desig d’amor, desig material…O sigui que eliminat el desig, eliminat el patiment. I de fet mira, observa que dins aquest món gris, fins i tot aquí, reneix amb força aquest brot verd de farigola. Oi que no t’ho esperaves? dons aquest fet, el de no esperar res i obtenir aquest brot, això tan insignificant ja és un regal per mi.

    En Joan va continuar tartera avall, mica en mica s’anava trobant millor fins que va veure una altre figura, assentada sobre un tronc d’alzina i amb la melena verda. Va anar-hi directament perquè ja havia comprès el joc, es trobava amb les seves emocions i aquestes s’hi mostraven tal com eren, sense mentides ni mascares. I com que eren les seves en podia fer el què volgués, perquè creia que cadascú té tot el necessari dintre seu per fer-les emergir i refugiar-s’hi o deixar-les passar, com el vent.

     Es va imaginar que era una nina i la va asseure sobre la seva mà, sense demanar-li res, mirant-la als ulls i li va dir:

    -Sense vosaltres estic perdut, noieta, però, i vosaltres sense mi? també oi? que et sembla si fem un pacte? Vosaltres em podeu venir a veure quan vulgueu, sempre sereu benvingudes, però la ultima paraula la tindràs sempre tu, que et sembla?

    La nina assentada sobre la mà va obrir els seus ulls de color  verd i porpra i amb un somriure li va contestar:

    -Serà un honor.-

    -I ara digue’m, qui ets tu?

    -Soc la teva bogeria.bojeria