El camí del bosc

    Si per un instant s'hagués imaginat aquella descoberta hauria netejat el camí del bosc molt abans, però segurament el destí li havia reservat aquest present per aquell precís moment...

    Ja començava a fosquejar quan en Joan va arribar a l'ermita abandonada i els últims rajos de sol il·luminaven la façana d'aquell edifici d'aparença decadent. Uns quants roures joves i una multitud d'avellaners vells s'havien apoderat de l'era, mentre que els grans roures centenaris, imponents com sentinelles, delimitaven l'esplanada que donava pas a un bosc dens, salvatge, d'un confús verd fosc, impenetrable a la vista humana.

    En Joan deixà les eines al terra i, encuriosit, va rodejar l'antiga ermita. Tot i l'aparença ruïnosa, amb les finestres trencades, portes desencaixades, l'eura que sortia de la xemeneia com fum verd que es deixa caure buscant una paret per enlairar-se de nou, l'estructura i la teulada s'aguantaven impertèrrites al pas dels segles. Enganxada a l'ermita hi havia una gran estança, on hi vivien els ermitans i antics recol·lectors devots del sant.

    Després de fer un tomb pels voltants en Joan es va estirar damunt la rocalla de davant la porta d'entrada i tot el cansament acumulat del llarg dia de feinejar amb el podall i la falç el va abatre de cop. Mirava com la brisa fresca de finals d'estiu movia silenciosament les fulles dels arbres, sota un cel blau com el fons de l'oceà,"miro el cel i veig el mar" va pensar sense saber el perquè. Es va estar abstret observant aquelles fulles de roure, fines i ondulades, una bona estona fins que de sobte d'algun lloc molt proper va sentir com un dèbil cant de noia acompanyava el silenci amb unes notes de veu.

    Va tardar en reaccionar, la veu era tant dolça que fàcilment s'hi hauria adormit escoltant-la, però al final es va convèncer que no era del tot normal sentir algú per aquelles contrades, i molt menys al mateix dia que havia netejat el camí d'accés. Va rodolar pel damunt la rocalla tot mandrejant, fent el mínim esforç per tal d'aixecar-se i en silenci es va dirigir fins al lloc d'on venien els cants. Sentia la misteriosa veu just a la cantonada de la casa però al arribar-hi i veure que no hi havia ningú, aquesta se sentia al següent xamfrà fins que al final donà la volta a la casa, sentint les notes melòdiques a pocs metres d'ell.

    Ja era gairebé de nit i el cansament se li havia esfumat com per art d'encanteri, el mateix encanteri que a aquelles hores posseïa l'ermita. Gràcies a la foscor de dins l'estança va poder veure una claror d'un color verd que brillava dins d'una habitació i el neguit va ser més fort que la prudència. Es va enfilar per una finestra i amb la cura d'un cirurgià va endinsar-se dins la vella estança dels ermitans. Semblava talment com si hi haguessin estat vivint fins el dia anterior, i un calfred va commoure en Joan, que per un instant es va plantejar què hi feia realment allà, però aquest instant va ser del tot fugaç.

    Sense fixar-se gaire en tot el què l'envoltava va dirigir-se a l'habitació il·luminada de verd i al acostar-se al portal agafà aire i va espiar, com un nen petit que espia als pares, i va veure una noia que irradiava aquell color, tan dolç com la seva veu. La noia, que tenia l'alçada d'una nimfa de bosc, al veure'l s'alçà volant i va sortir per una petita finestra al mateix temps que li digué:

    -Vine, Joan-

     En Joan ja coneixia molt bé aquella nimfa però per res del món s'hauria pensat trobar-la allà i va desfer els passos fets moments abans, va sortir per la mateixa finestra i va seguir la misteriosa noia que seguia cantant tranquil·lament il·luminant cada racó per on ella passava, era tot verd, era tot pau, era tot d'un estrany narcòtic...