la nimfa del blanc i negre.

    Després de passar un dia verd-aderament excepcional, aquella matinada en Joan percebia la vida en blanc i negre. Per sort, al haver descobert que qui el dominava en aquell indret abandonat i decadent eren les seves pròpies emocions va optat perquè aquestes fluïssin, deixant-se portar per descobrir el què realment li volien dir.

    Va creuar tot el camp d'ortigues, que al ser bicolors no van gosar picolar-lo, i va fer cap fins a l'ermita on feia estona que sentia uns cants, també en blanc i negre. Al arribar-hi va veure la mateixa nimfa de cabells negres que havia conegut temps enrere.

    -Hola tristesa meva, diguem, què t'atrau cap aquesta ermita abandonada? O és que per ventura no t'alegres que sigui aquí?

    -Hola...- Va contestar la nimfa defugint la seva mirada amb la d'en Joan.-T'has fixat com lentament es va desfent tota la màgia d'aquest lloc? Tota la vida, la pau i l'harmonia que havien conviscut, aquí, amb la Mare natura, ha desaparegut. I ara, amb  cada tempesta, amb cada alenada de vent, amb cada dia de sol ressec s'està desfent, a bocinets, l'últim rastre del què era una comunió perfecte entre l'home i la natura...

    -Mirat així, tristesa, tens tota la raó del món.- En Joan va asseure's al seu costat, parant atenció a les seves paraules.

    - Joan, Tots dos sabem el què hi passa fora d'aquí, fins i tot el general Pit-roig, que ha passat de matinada, m'ha expressat el seu malestar, i per això he decidit de posar-ho tot en blanc i negre avui. M'ha fet veure que els homes i les dones d'aquest món estem perdent els valors, com aquesta ermita les parets, bocí a bocí i és que no tenim solució...

    -Bé, ara també tens raó, però més discutible. El problema d'aquest homes i dones que anomenes és senzillament que estan hipnotitzats. Hipnotitzats per algú molt dolent, algú que compte amb molt de poder per no deixar veure el bosc, i tapa, de la manera més crua, la realitat de tot el què ens pot fer sentir lliures i respectar totes les coses boniques que ens envolten. Cada vegada hi ha més interessos en fer que l'home no sigui res més que un cos sense ànima, al qual es pugui manipular i encadenar-lo a una vida trista i monòtona. L'última vegada que vaig anar a la ciutat vaig poder veure, amb molta pena i sense ànim d'ofendre, una nimfa com tu al darrera de molta gent que estava o se sentia sola.

    -I què hi podem fer Joan?-

    -Per l'altre gent? no res, però si que podem fer-nos el nostre món millor i arrossegar la gent cap aquest indret lliure d'hipnosis!!-

    -Dóna'm la mà Joan.

    En Joan va agafar la petita mà de la nimfa, tenia la pell suau com la d'un nadó, però forta com la d'un vell llenyataire. Al mateix instant la nimfa aclucà els ulls i en Joan veié com una onada de colors s'estenia pels voltants. L'ermita, l'era i el bosc retrocediren al pas del temps fins que els grans roures centenaris d'avui eren només petits arbrets al costat d'altres roures gegants. Va veure la gran plantació d'avellaners amb els ermitans fent la recol·lecta, el camí de lloses era tant net que les pedres brillaven sota la llum del sol. Al costat de l'era hi havia unes quantes cabres menjant-se uns esbarzers diminuts, al fons, els arbres fruiters, on encara hi penjava alguna poma que no havia madurat i es veia un bosc net, sà que invitava a les llargues passejades sota la lluna.

    Al mirar dins l'ermita, de sobte, la llum es tornà ocre, i va veure a través de la porta mig oberta, els habitants traginant olles, alguns espolsaven mantes a les finestres, d'altres feien un mos al menjador amb la taula plena de vols amb fruita, un immens pa de pagès tallat per la meitat i tot d'engrunes sobre la taula, també hi havia la fusta d'embotits i el porró mig buit. Aquelles imatges de pau i serenor van endolcir el cor d'en Joan i aleshores tota la onada de color que rodejava la finca es va contraure i va tornar la realitat en blanc i negre.

    -Déu meu tristesa,- Va continuar en Joan, que encara mirava embadalit l'ermita en ruïnes.-quina melangia que m'ha agafat al veure aquesta vida tan sincera. Però no et preocupis més, penso restaurar aquest indret i, en la mesura que pugui, fer reviure el passat en aquest present. Així tothom que passi per aquí i vegi aquest món entre arbres centenaris sabrà, ni que sigui per un dia o tant sols per un instant, que les coses es poden fer d'una altre manera.

    -Tot això és molt bonic Joan, però tant tu com jo sabem...

    -No siguis així tristesa,- Va interrompre en Joan que ja s'imaginava l'ermita restaurada- Saps que ets molt maca? m'agradaria que per uns moments deixessis aquest dol permanent i t'alegressis. M'he adonat que no em mires mai als ulls...hem de mirar de canviar aquest estat d'ànim, sí m'ajudessis a refer aquest indret tant feréstec...Potser aleshores...

    -Jo no em puc alegrar mai, Joan, sé que sí ho fes desapareixeria al instant i deixaria pas a altres emocions, em fondria en el blanc i negre per deixar pas als colors i mai més ens veuriem, mai més tornaríem a parlar i llavors, en algun lloc, la meva tristesa es faria infinita...