La canya de pescar

    Era el tercer cop en quinze dies que l’Ivan Quatrecases anava a veure en Joan Quatrerals. En Dimitri, el vell xofer rus, va aparcar el cotxe de negocis davant el jardí d’en Joan, li va obrir la porta i van passar per sota del salze que la brisa despentinava suaument. L’Ivan era baixet i rodanxó, de galtes rosades i el nas conjuntat amb la panxa, portava una americana negre i la camisa li penjava per fora dels pantalons de pinces. En Dimitri era alt i prim, de mirada fixa però perduda en un altre temps i junt amb el traju que portava adquiria una aparença de gàngster de pel·lícula d’en Coppola, però només era una falsa sensació ja que per la manera de parlar s’intuïa cert aire efeminat, incapaç de fer mal a ningú.

    En Joan Quatrerals estava estirant sobre l’hamaca, prop del llac, a la part del darrera de la seva petita casa i al sentir la veu de l’Ivan es va abaixar el barret de palla per tal de tapar-se els ulls.

    -Joan, hehe ja torno a ser aquí! ja m’he pensat que estaries fent la becaina- L’Ivan es dirigia cap a ell amb una maleta a la mà, seguit per en Dimitri que mirava amb gelosia l’entorn que l’acompanyava. – Ets un artista! el teu pare ja ho deia. “Aquest noi val un imperi!”. Hehe, mira què t’he portat, dins aquesta maleta hi ha molts diners, els vols comptar?-

    Però en Joan ni s’immutava, tenia els braços creuats darrere el clatell i un tros de fanal a la boca que li penjava. Anava descalç i ja començava a notar l’aire fresc que anunciava l’arribada de la tardor. Tenia els pensament a milers de quilometres lluny, recordant viatges passats o imaginant-se els propers.

    -Au Joan, no siguis així, que fa molt que ens coneixem i el teu pare i jo! hehe quin home, eh! si fos viu et faria un clatellot i agafaria els diners, hehe i que en som d’amics, oi?-

    En Joan alça dos dits de la mà dreta fent-li una senyal perquè s’apropés. L’Ivan ajupi el cap, deixà la maleta al terra, i amb la saliva de la boca seca, enganxada als llavis, s’apropà tot fregant-se les mans fins al costat del jove. Però en Joan va continuar sense dir res, i li senyalà una corda que penjava de l’arbre on hi tenia lligat el capçat de l’hamaca. L’Ivan féu un sospir i li atansà la corda. En Joan la va agafar i la va fer servir per balancejar-se suaument, semblava que només sentis el cant de les caderneres que es batien per aconseguir els favors de les femelles.

    -Però Joan, home- Continuava tossut però amb accent de desesperació. L’Ivan no era pas mala persona, però havia tingut una formació en escoles religioses i s’havia passat la vida fent petits negocis per tal de fer fortuna, potser per això no s’adonava de l’eternitat de mons que els separaven – No veus que has de fer un canvi en la teva vida, amb el què guanyes fent quatre hores de jardiner al matí no en tens per res, ja sé que amb el que en treus de l’hort i mitja dotzena de peixos del llac vas tirant, i si, cada dos anys fas un viatget però si em venguessis aquesta casota vella i agafessis els diners et podries comprar una casa a la ciutat, treballar i assegurar-te que d’aquí a uns anys podries viure sense preocupacions, com jo, que he treballat de valent i mira d’aquí a uns anys em compraré una casa ben lluny i gaudiré de la meva jubilació sense pensar en res. T’ho dic com amic, home…-

    En sentir això en Joan va comprendre que per fi es podrien entendre. Es va posar el barret de palla bé i s’aixecà de l’hamaca fent estiraments amb el coll, va llençar el fanal que mastegava i tranquil·lament va agafar ” L’idiota” de Dostoiesky del terra, que estava llegint des de feia dies, el va deixar sobre la taula del jardí. Anar descalç pel damunt de la gespa li encantava, li donava força, i es va dirigir fins a un clar entremig dels arbres, des d’allí es veia tota la vall i s’adonà que les fagedes de dalt els turons es començaven a tornar de color púrpura, va respirar tranquil, profund, mentre l’Ivan el seguia a uns metres i en Dimitri, com una ombra allargada, mirava bocabadat aquell llac de color blau verd. Llavors en Joan es va acostar a la riba on s’hi emmirallava tranquil el bosc de l’altre banda i per primer cop es va mirar l’Ivan. Es va adonar que sota aquella calba aconseguida de tan pensar hi brillaven uns ulls que li suplicaven que acceptés, però en Joan Quatrerals se li esmunyi de sota el nas el somriure de qui tot ho té i res més no vol, es va girar, va agafar la canya de pescar i feu una llarga tirada fins a l’infinit del llac.