La Iris

    La Iris era inestable. Cada any recorria el món una dotzena de vegades. Viatjava per terra, mar i aire, inexhauriblement, i és que la Iris quan volia era voluble, estava feta pel desig de veure, palpar i moure's entre els elements.  

    Un dia, quant tenia la mateixa edat que la terra, la Iris estava explorant una galera als peus dels Annapurna, un gegant de pedra al cor dels Himàlaia, al Nepal, i mirava com un grapat d'escaladors ben equipats es preparaven per pujar al cim de vuit mil metres, ella se'n reia dels seus vestits d'astronauta, ja que la petita Iris sempre viatjava curta d'equipatge.

    Quan el sol ja s'havia alçat fins al migdia i es repensava, mandrós, de tornar a baixar, la Iris va veure com al final de la gelera hi havia un tobogan de gel molt temptador i no es va poder aguantar les ganes de baixar-hi, però al veure que al final hi havia un munt de pedres amb la cara esmolada s'ho va rumiar, va intentar recular, però va lliscar... 

    Setmanes més tard, la petita Iris va caure sense voler sobre una petita barca que descendia el Ganges, el gran riu sagrat de la Índia. Dins de la barca hi havia sis monjos hindús, tots amb túnica taronja, una llarga barba i un trident ben afilat. Va quedar tant sorpresa del que va veure que es va quedar immòbil, repenjada sobre la fusta que aguantava els rems.

    En aquella època els monsons feien créixer el riu almenys un metre al dia, i aquest es tornava esvarat i juganer, se sentia orgullós de baixar amb tanta força i fer tremolar les barques que navegaven en ell. I dins de la barca que més tremolava hi havia la Iris, que li agradava l'emoció i se'n reia dels monjos barbuts que de tanta aigua que queia semblaven grans ossos peluts, als quals només se'n veia l'esquelet. Fins que de tant tremolar la petita Iris va lliscar.

    Mesos després, i al final d'una llarga travessa, va arribar al Senegal. Estava enfilada a la branca més alta del baobab més alt de tota la sabana, i per sota d'ella hi pasturaven feliços elefants amb grans ullals de marfil ben esmolats, búfals amb les banyes de punta i rinoceronts amb el corn senyalant el sol.

    Tantes coses afilades neguitejaven a la Iris de mala manera i no veia com podia baixar de l'arbre plantat del revés. Per uns moments recordà com fa deu mil anys un déu de nom impronunciable va arrencar un grapat de baobabs i els va plantar de cap per avall, donant-los aquesta aparença còmica però majestuosa.

    Cap al migdia, quan el sol feia suar fins i tot els curiosos arbres, la Iris inevitablement va relliscar, baixà per l'escorça grisa i fina a tota velocitat i veia el gran corn d'un rinoceront just a sota d'ella. La Iris volia frenar però li era impossible, cada vegada agafava més velocitat fins que a l'últim moment va quedar penjada d'una fulla. S'agafava amb totes les seves forces però notava com el seu propi cul l'empenyia cada cop mes avall, més al fil de la fulla i amb el rinoceront esperant a sota d'ella. Per mala sort no va aguantar gaire, el cul semblava créixer per moments i l'empenyia avall avall i ella volia anar amunt amunt fins que, exhausta, va tancar els ulls i es va deixar anar.

    Mentre estava caient un raig de sol la va il·luminar amb tota la seva potencia, i la petita Iris va notar com es tornava voluble, sentia com es desfeia per dins i com desapareixia sense tocar de peus a terra o més ben dit, sense tocar de cul a la banya.  

    Quan es va despertar estava a set mil metres d'alçada, acompanyada de núvols que feien brillar el cel amb llamps i posant música amb trons. La petita Iris estava caient del cel i després de travessar la filera de cúmuls va veure amb pànic com a sota d'aquets hi havia un gran bosc verd. Descendia amb força, mentre el vent la feia anar d'un canto a l'altre, sense que pogués veure amb claredat on aniria a caure. Tenia pànic a les alçades i li havia tocat el primer premi. Els llamps i trons feien gresca just a sobre d'ella, si mirava amunt ho veia tot negre, si mirava avall ho veia tot verd i va optar per tancar els ulls.

    Splis,

    splas.

    Cau una goteta sobre el nas.

    Un Joan estava estirat a l'esplanada de les ortigues, mirava la tempesta com es preparava per descarregar i de sobte una goteta li va caure al damunt del nas, en Joan se la va mirar posant els ulls com un miop i va veure com aquesta es va aixecar i li va dir:

    -Hola soc la Iris! Oi que soc mona? Com et dius tu? I perquè em mires així?- I en Joan va canviar la seva mirada miop per una de sorpresa i va pensar: "Ai déu, qui seràs tu?"