Converses amb una garça

  Feia tres setmanes que no parava de ploure i al jardí d’en Joan Quatrerals tot era de color verd, un verd jove i donzell, el salze ja tenia totes les fulles després del llarg hivern i les groselles ja havien explotat en vermell. Les gotes d’aigua, desordenades pel vent, dibuixaven formes inexactes sobre el llac blau fosc. Les merles xiulaven possessivament mentre que els rossinyols ho feien tendrament, no era d’estranyar que la primavera fos l’època preferida d’en Joan. La Mare Natura reclamava la vida a les plantes i els arbres, i tots els animalons exhibien, amb la més sana prepotència, els seus dots nupcials.

    Em en Joan li encantava passejar per sota la pluja, quan aquesta era planyívola, i deixar-se portar per les olors com una vespa solitària. Aquella tarda humida, quan passava per sota el salze, una garsa llesta se li va apropar pel darrera i just a un metre d’ell va plegar les ales, deixant-se portar per l’embranzida, i li va pispar l’arracada de plata que li penjava de l’orella. Ràpidament va desplegar les ales de nou i se’n va anar fins dalt d’un faig, també verd, i es va amagar dins el seu niu.

    -Ei tu, entremaliada! tornem la meva arracada.- Li va dir en Joan entre rialles.

    -Nooooops, ja és meva babau.- Va contestar-li la garsa mal educada.

    -Doncs espera’t que pujo i me la prenc. Ja que de bon grat et donaria quincalla, però aquesta arracada té un valor que està fora del teu abast.

    -Nooooo seràs capaç Joanet babauet, t’has despistat i te l’he pispat.- Però mentre la garsa se’n reia de la seva feta en Joan ja havia pujat a la copa del faig. Anava moll i amarat però si la garsa es podia mollar, ell també.

    -Alça garseta, veig que guardes tot el que té donat, o t’has agafat. Encara que aquesta dèria d’agafar-ho tot i apilonar-ho aquí, de qualsevol manera, no té gaire sentit, no?

    -Aiii, Joanet tontet, si tinc un penjoll soc afortunada, però si en tinc mil soc rica. Algun dia tindré un niu de plata i llavors tindré el meu petit palau.

    -Tens raó dama blanca i negra, però si no vas amb compte tindràs un palau, però no tindràs ningú per compartir-lo. Ja que el que t’has trobat, a tu t’és regalat, però si ho has pispat, un amic t’haurà oblidat…

    -Joanet, els sermons fins a les onze, i ja son les quatre, o sigui que fas tard. A més tu ets amic meu. Oi que et podré pispar alguna cosa dema?- Va dir la garsa en to burleta.

    -A mi pots robar-me el què vulguis, com jo també puc recuperar el que vulgui.- I en Joan va agafar l’arracada i se la va guardar als pantalons, va baixar del faig tot acomiadant-se de la garsa, que es va acomodar dins el niu entre peces de plata.

    Al cap d’uns dies, un espetec de llamps i trons van despertar en Joan de la migdiada i va sortir a veure com s’acostava la tempesta. Al passar per sota el faig es va adonar que el niu brillava de tanta plata que tenia i va pensar que no servia de res intentar convèncer una garsa d’anar en contra dels seus instints. Però la tempesta s’acostava i aquesta pluja que despentinava arbres, provocava onades al llac i apedregava les delicades floretes no era per gaudir-la, com la roines de dies enrere, i es va assentar al porxo mirant l’espectacle celestial.

    Els trons enfurismats ennegrien el cel mentre que els ràpids llamps el serpentejaven amb el seu color daurat, les pedres glaçades trinxaven les flors i l’aigua havia posat una cortina de color transparent. Fins que es va fer de nit i en Joan des del llit va poder veure com la tempesta s’acomiadava deixant caure un llampec il·luminant tota la seva habitació.

    El dia següent, de matinada, es va despertar per anar a arreglar un jardí del poble i al sortir al porxo es va trobar la seva amiga, la garsa, amb les plomes escabellades i tremolant de fred.

    -I doncs, què hi fas aquí? vols que et deixi un assecador? hehe, què t’ha passat que no estiguis al teu palau?

    – Joan talòs, no te’n riguis de mi, ahir un maleït llampec em va trinxar el niu, sort que jo era fora mirant què podia arreplegar i ja veus, me quedat sense casa i els altres ocells no m’hi volen al seu niu, no se perquè serà…

    -Si que ho saps amiga meva;

    Ja que si ets malaurada amb la fortuna suada,

    per les amistats seràs estimada.

    Però si ets malaurada amb la fortuna robada,

    per les amistats seràs refusada…

    -Oh, quanta raó tens Joanet tonet, a partir d’ara faré bondat, promès!- I en Joan Quatrerals va marxar convençut que havia aconseguit canviar els hàbits de la seva amiga i content va enfilar el camí amb els cants del rossinyol i la merla de fons, fins que al passar per sota el faig la garsa va tornar a robar-li l’arracada de plata.