La Benvinguda

    

    La petita nimfa es passejava per al damunt de les ortigues que havien guanyat alçada amb el pas del temps i en Joan havia de contenir l'alè per tal de no ortigar-se, tot i que no sempre funcionava, era un bon mètode per esquivar els mal esperits que vivien dins aquelles plantes mal compreses. Quan en Joan trobava un clap net per agafar aire es mirava aquell esser fantàstic que no parava de cantar, brillant en verd, i intentava recordar on l'havia vista, estava del tot convençut que ja havien parlat abans però no hi acabava de caure.

    Els cants semblaven comunicar-se amb el bosc, que romania en silenci i només l'acompanyaven alguns grills que tocaven el violí. Les branques dels arbres li obrien pas, marcant un camí que de seguida es tapava i en Joan s'havia d'esmerar per tal de no perdre-la de vista fins que van arribar en una petita esplanada on la lluna i reflectia la seva claror, difuminant el blanc amb el verd.

    En Joan es quedà palplantat just on començava l'esplanada i mirà amb tendra curiositat com la nimfa donava voltes al voltant d'un bell roure centenari, llavors el tronc i les branques s'erigiren mostrant tot el seu esplendor, era evident que, enamoradís,  havia estat esperant tot el dia la visita de la nimfa, i ara, agafava alè mostrant cada escletxa del seu tronc robust, d'escorça abrupta, i els llargs branquillons d'aparença tètrica s'inflaren com els músculs d'un atleta.

    Del bell mig d'aquell sentinella gegant en van sortir una parella d'esquirols que corregueren descargolant el tronc, fins a quedar-se palplantats a sota d'aquest i a uns metres d'en Joan. La parella parlava entre ells ràpidament i es miraven en Joan confosos, mentre en Joan es mirava la parella, també confós. Aleshores la nimfa va descendir de la copa del roure i va xiuxiuejar una cosa als esquirols, que rigueren tot observant en Joan i en aquell instant un cabirol vell, amb uns corns ben definits, va sortir del seu costat i va anar directament fins on era la nimfa, va estirar el coll i aquesta li va fer un peto al seu morro arrodonit i tou.

   Els esquirols, el cabirol, el roure i la nimfa, tot aquell conjunt era del tot oníric i en Joan esperava el moment de despertar-se però en comptes d'això va aparèixer tot d'una una guineu, que es van fer unes ganyotes amb els esquirols, un teixó, que es tirà un pet com un aglà per saludar i un duc, el gran mussol dels boscos, que girà el cap tres-cents seixanta graus quatre vegades sense apartar la mirada d'en Joan.

    Tots els animalons del bosc s'arrauliren al costat de la nimfa mentre ella apaivagava la seva claror, era la senyal que començava la reunió, que avui tenia un visitant nou. Finalment la nimfa es va adreçar a en Joan i el va invitar a asseure's amb ells. En Joan, sense tocar de peus a terra de l'emoció, es va apropar i es va asseure al mig de la rotllana que havien fet, sense dir ni mot, sense saber què ni com s'havia d'adreçar als companys inesperats.

    La nimfa començà una dansa, movent-se a pocs centímetres del terra i tots els animalons se la miraven amb tendresa, llavors s'acostà a en Joan i li digué:

    -No em recordes? soc la teva tranquil·litat.- Al sentir aquestes paraules en Joan deixà anar un sospir, recordant el dia que es van trobar prop de casa seva i un somriure de benaurança se li va dibuixar als llavis al mateix temps que notà com els ulls se li aclucaven. Va entrar en un estat de somni, no sentia les cames, ni els braços, ni cap part del seu cos, estava flotant en una dolçor verda i blanca. Veia com els animalons s'havien posat a jugar entre ells fins que notà com la suau cua de la guineu l'acaronava per sota el coll i com els esquirols li descordaven les sabates. El teixó, lentament, li va mossegar els pantalons i els hi va estirar i el cabirol li va treure la brusa amb les banyes sense tocar-li ni un bri de pell. En Joan no va moure ni un dit, estava com hipnotitzat per les paraules, els cants i el ball de la nimfa i abatut es va deixar caure enrere per tal d'estirar-se.

    En aquell moment les branques més fortes del roure es van creuar per la seva esquena i amb la suavitat d'un llençol el va ajaure per tal d'alçar-lo fins al capdamunt de la copa mentre el mussol se li posava a la panxa fent rodolar el cap i clavant-li la mirada. L'últim que va recordar en Joan d'aquella nit màgica fou com la nimfa li xiuxiuejava: -Benvingut...- A cau d'orella.

    La matinada següent es va despertar vestit sota el sentinella. No es volia aixecar, estava tant pletòric per la nit passada que romangué adormit fins que el general pit roig se li posà sobre el pit. Al incorporar-se es va adonar que ho veia tot en blanc i negre i sentí, de lluny, uns cants melangiosos...